Ens agrada la convivència veïnal: respectem el silenci i cuidem l’entorn

Les societats humanes són cada vegada més complexes per motius socials, econòmics, culturals i polítics. En l’actualitat, als entramats socials, amb les altes taxes de densitat de població que hi ha, el respecte i la convivència representen la pedra angular per evitar-hi conflictes.

En teoria, a la immensa majoria de la població li agrada allò de “viu i deixa viure”, però, a la pràctica, una part important de les persones fa accions que són molestes per a tercers. El cas dels clubs socials de cànnabis no en són una excepció i els problemes de convivència que comporten són en un doble sentit. D’una banda, el veïnat allunyat de la realitat cannàbica, que percep la presència d’un club social de cànnabis com una amenaça. I, d’una altra banda, les molèsties que sofreixen als veïnats producte de l’activitat dels clubs socials de cànnabis.

Una part important dels clubs socials de cànnabis que s’han posat en marxa a Catalunya els darrers anys, degut a un procés d’estigmatització i desconeixement, han sofert el que es coneix com a fenomen nimby. Un acrònim anglès, NIMBY, que significa “not in my back yard”, és a dir, “al pati de casa meva, no”. Les comunitats que experimenten el fenomen nimby reconeixen que certs recursos i/o equipaments comunitaris com les incineradores, les centrals nuclears, les sales de venipunció assistida i, també, els clubs socials de cànnabis, són necessaris en el si social, però que s’haurien d’instal·lar a un altre territori, barri o carrer diferent del seu, perquè el seu context ja està ple de recursos indesitjables, o bé consideren que no és l’espai adequat a causa de la baixa demanda que n’hi ha. En certes comunitats, l’obertura d’un club social de cànnabis s’ha conceptualitzat com una amenaça a la convivència. L’imaginari de la droga encara és ben present en una part important de la població. Això implica que a algunes persones, quan es parla d’un club de cànnabis, els vinguin al cap xeringues, persones drogodependents amb un estat físic degradat i pidolant, sida i, en última instància, la mort. Aquest imaginari comporta que la convivència comunitària entre els clubs socials de cànnabis i el veïnat sigui complicada i, fins i tot, en alguns casos, impossible. La intolerància de determinada part del veïnat per impossibilitar l’obertura d’un club social de cànnabis ha generat autèntics conflictes. En aquests casos, les taules de treball comunitari esdevenen capitals per trobar una solució al conflicte. Tot i que no sempre són possibles i que la solució a la controvèrsia comunitària no acostuma a satisfer cap de les dues parts. La sensibilització comunitària per augmentar els llindars de tolerància vers els clubs socials de cànnabis és un aspecte a treballar per millorar la convivència veïnal.

Un altre conflicte d’ordre comunitari és el provocat per l’activitat dels clubs socials de cànnabis que genera molèsties de diferent naturalesa al veïnat. Aquests tipus de molèsties s’han de reduir fins a la mínima expressió per aconseguir una excel·lent convivència veïnal. Si l’activitat cannàbica és respectuosa amb el veïnat, s’ha de treballar en el sentit de reduir l’estigmatització i la criminalització dels clubs socials de cànnabis. Es poden dividir les molèsties al veïnat derivades dels clubs socials de cànnabis en dues grans categories. D’un costat, els incidents sota la responsabilitat dels gestors del clubs i, de l’altre, els provocats pels socis desvinculats de qualsevol tasca de responsabilitat dins del club. En relació amb la primera categoria, els gestors han de dotar el club d’un clima adequat per fer-lo atractiu, sempre i quan la cerca d’un ambient adient no comporti efectes indesitjats per al veïnat. En aquest sentit, els problemes més importants són els derivats del soroll, especialment la música, i les olors. En diferents municipis, les ordenances municipals relatives als clubs socials de cànnabis són notòriament estrictes pel que fa a l’aïllament acústic i les sortides d’olors. Aquests tipus de normatives, tot i suposar una despesa econòmica considerable per als clubs de cara a evitar sorolls i olors, són efectives per reduir l’impacte del club, fins al punt que la seva activitat passi totalment desapercebuda per al veïnat. Si les normatives municipals no són tan estrictes, els gestors dels clubs han de treballar amb la finalitat d’evitar qualsevol molèstia produïda per sorolls i olors. La insonorització i l’extracció de fums són centrals per evitar qualsevol conflicte amb el veïnat. Tota inversió dedicada a evitar molèsties representa una acció efectiva per prevenir conflictes. Els gestors dels clubs de cànnabis han de ser proactius en aquest sentit.

Els conflictes provocats pels socis dels clubs socials de cànnabis són els que acostumen a provocar més controvèrsies. Sorolls i brutícia al carrer solen enfadar el veïnat, que, en ocasions, no dubta a trucar la policia per dissuadir qualsevol acció dels socis considerada incívica. En aquest sentit, els usuaris de cànnabis cal que entrin i surtin del club social de cànnabis de manera ordenada i silenciosa. Sense crits i sense quedar-se palplantats davant de la porta del club, que, per exemple, pot ser que estigui sota de balcons de veïns als qui els provoquen molèsties. S’ha de pensar que l’estil de vida dels veïns és evidentment dispar, i que hi ha qui matina, i ja se sap que el descans és un bé molt preuat. Quan resulta alterat, és habitual que les persones es posin nervioses. El descans del veïnat és un bé pel qual s’ha de vetllar col·lectivament. Fer-ho estalvia maldecaps. A més, i molt important, s’ha d’evitar fumar a la porta o als voltants del club. Si s’intercepten usuaris fumant a la via pública, per molt a prop que estiguin de l’espai de tolerància que representa el club, són multats en virtut de la Llei de seguretat ciutadana, i de ben segur que això provoca un problema al club.

En definitiva, les ciutats són un espai inherent de conflicte, però les bones pràctiques contribueixen a disminuir-los. Guanyar una bona convivència en el context dels clubs socials de cànnabis representa un pas ferm i solvent per guanyar la legitimitat necessària per desestigmatitzar les persones que utilitzen el cànnabis. És a les mans dels qui en consumeixen que es pugui avançar en aquest sentit i, per això, la responsabilitat personal és necessària per evitar qualsevol conflicte amb el veïnat. Endavant, doncs, amb la bona convivència.

2020-11-17T09:52:16+00:00

Comenta