Reduir el consum

El consum responsable és un concepte controvertit. La responsabilitat és un valor que sembla que funciona com a indicador de maduresa. I la maduresa, en aquest sentit, està totalment desvinculada de l’edat. Es troben quitxalla ben madura i adults extremadament puerils. Aquesta realitat es pot extrapolar al món del consum de substàncies psicoactives.

Si t’estàs plantejant reduir el consum de cànnabis, parla’n amb l’equip de la teva associació, que te’n pot assessorar i posar-te en contacte amb professionals.

En l’àmbit de les drogues, determinades veus professionals consideren que el consum responsable és un oxímoron, perquè el simple fet de consumir, per molt esporàdic i moderat que sigui, és inherentment irresponsable i, per extensió, perillós. Aquestes lectures contemplen el consum de drogues com a maniqueu, és a dir, blanc o negre, abstinència o addicció. Sense un terme mitjà. Sense que altres tons cromàtics puguin mostrar-se. Sense reconèixer la varietat i la riquesa que implica la relació dels humans amb els psicoactius. Sense reconèixer que els consums poden ser totalment compatibles amb una vida normalitzada. I, per què no, amb un vida plena de joia. Com ja és ben sabut, el consum responsable no només és possible, sinó que representa la posició en què se situa la majoria de les persones consumidores.

Però, què s’entén com a consum responsable? No hi ha dubte que cada persona consumidora podria donar-ne una definició. Tot i això, la literatura científica presenta una definició relativament consensuada sobre què és el consum responsable. Una primera definició seria la següent: “El consum responsable en l’àmbit de les drogues és aquell ús de substàncies en què la persona consumidora només obté plaers i beneficis”. Aquest consum responsable ideal se sap que és extremadament difícil d’aconseguir. Qui no ha tingut mai una “blanca”? Qui no ha tingut un punt “d’empanada” quan es lleva al matí després d’una fumada colossal? Qui no ha decidit deixar d’anar a classe per clavar-se un altre porro de bon matí? Sens dubte que la majoria de les persones, en algun moment, han assumit riscos que els han comportat danys més o menys greus.

Però, de danys associats al cànnabis (i a totes les drogues), n’hi ha de diferent naturalesa. Alguns es poden entendre com a venials i d’altres, com a extremadament greus. No és el mateix deixar d’anar a classe a primera hora perquè la fumada de la nit anterior fa que, de manera inexplicable, els llençols se us enganxin, que no pas que, després de mesos de consums salvatges, es comencin a sentir veus que diuen disbarats, fins al punt d’acabar esmorzant haloperidol mentre es baveja perquè no es pot ni controlar el grau d’obertura de la boca. Aquesta imatge pot semblar dura, però els danys del cànnabis també ho poden ser. Sens dubte que no tothom té el mateix grau de vulnerabilitat i no tothom està exposat en la mateixa mesura als danys relacionats amb la salut mental, però, tot i això, ningú n’és immune. No existeixen ni superpersones ni immortals, tot i que, en ocasions, el sistema perceptiu, degut al fenomen de la invulnerabilitat que se sent, fa creure que s’és immune a qualsevol dany. Pensar d’aquesta manera és el primer pas per explorar les terres ignotes dels problemes de la salut mental.

Dit això, per motius educatius i psicosocials, queda acreditat que la majoria de les persones han patit, o patiran, els danys més venials del cànnabis. Per això, la literatura científica ofereix una definició que deixa enrere “l’escenari ideal” per centrar-se en una realitat més pragmàtica. La definició pragmàtica del consum responsable és la següent: “L’ús de substàncies orientat a obtenir-ne els beneficis i plaers, i que, tot i comportar certs danys, aquests no impedeixen que la persona consumidora es mantingui en la normalitat social”. La qüestió de la normalitat és capital per evitar problemes, o almenys cal aparentar que s’hi està situat, perquè si es rep l’etiqueta d’“anormal” o de “desviat”, l’entenen d’aquesta manera les persones que la donen com a bona, per molt que s’estigui situat en la més estricta normalitat social. Això que s’és normal o desviat bé que se sap que és una arbitrarietat, i normalment poc s’ajusta a la realitat. Per tant, si no es volen tenir problemes d’ordre interaccional, per molt desviada que una persona es consideri, cal presentar-se a l’espai social com a normalitzats. Una altra discussió és el rèdit identitari i social que en treuen les persones que es presenten com a desviades, però això, com ja s’ha dit, és una altra qüestió.

L’estratègia més directa per evitar els problemes derivats del cànnabis és mantenir unes freqüències i unes intensitats del seu consum compatibles amb la vida quotidiana. Quina és la freqüència i la intensitat adequada per evitar problemes? Doncs és una pregunta que, una altra vegada, depèn de cada persona, el seu estil de vida i les responsabilitats contretes amb l’entramat social. No comporta les mateixes conseqüències que una persona estudiant d’un grau universitari deixi d’assistir a una classe presencial que el fet que una persona treballadora d’una empresa no es presenti a una reunió.

En el primer cas, ningú l’amonestarà i es pot entendre com una conseqüència venial del consum. En el segon, és molt probable que sofreixi la reprimenda dels seus superiors i, fins i tot, pugui acabar acomiadada perquè els consums li han impossibilitat de complir amb els objectius marcats per la feina, és a dir, que patirà un dany greu com a conseqüència d’un consum irresponsable. Més enllà de les particularitats existencials de cada persona, el consum responsable sempre vetlla per la salut social, física i mental.

En aquest sentit, cal estar a l’aguait de tots els senyals que donen tant el cos com el cap i l’entorn. Saber-se escoltar i saber entendre el propi entorn és un procés que no sempre és fàcil. Cal estar alerta quan:

  • Es percep que un esdeveniment s’ha produït en un sentit determinat, però l’entorn apunta que va succeir d’una manera totalment diferent. Si existeixen desajustos entre la pròpia percepció i la de les amistats, cal parar-se a pensar què pot estar passant.
  • L’entorn, que fins al moment havia acceptat els consums que se’n feien, assenyala que se n’està consumint amb excés. S’acostuma a pensar que qui vetlla per nosaltres ens vol el millor. Si ens ho diuen, per alguna cosa serà. Cal reflexionar sobre això.
  • Es comencen a tenir alteracions perceptives de diferent naturalesa, com espurnejos visuals, sorolls de procedència incerta, etc. S’ha d’estar alerta amb les alteracions perceptives, perquè acostumen a situar la persona a l’avantsala de problemes seriosos de salut mental.
  • Hi ha obsessions amb petits detalls quotidians. S’ha d’estar a l’aguait de les amenaces de l’entorn, però les formigues mai poden convertir-se en una hidra.
  • Es creu que hi ha una persecució per fer mal. S’ha d’anar en compte amb els elements paranoics. No cal tornar a dir cap on es pot dirigir aquesta situació.
  • S’abandonen les tasques i responsabilitats quotidianes. Llavors, què es fa? Es fuma tot el dia? Compte de fer orbitar la vida entorn dels porros. Cal diversificar les activitats diàries. Hi ha temps per a tot.
  • Es deixen de banda les amistats per quedar-se sols. Pot semblar graciós allò de “Així no he compartir els porros”, però no fa cap gràcia acabar parlant, rient i plorant sol. Les amistats són el millor ansiolític, antipsicòtic i antidepressiu que ha creat la humanitat. Si no es cuiden, s’acabaran necessitant psicofàrmacs.
  • Mantenir una higiene personal adequada representa una tasca titànica. Això és indicador que s’estan abandonant els hàbits més bàsics. Si fa pal dutxar-se, llavors què pot significar afrontar els propis problemes?
  • Es gasten més diners dels que l’economia personal permet. En conseqüència, es roba als familiars, s’empenyoren objectes de valor, es menteix per obtenir diners, entre d’altres pràctiques informals o il·legals. Si es recorre a aquestes accions, s’està obrint la porta a conseqüències personals i penals irreversibles.
  • Es necessiten cada vegada més quantitats de cànnabis per obtenir els mateixos efectes. Compte amb la tolerància. No és més bona fumadora aquella persona que necessita grans quantitats de cànnabis per col·locar-se. No és pas més interessant obtenir els mateixos efectes amb petites quantitats?

Aquestes i altres situacions indesitjables poden comprometre la normalitat de la persona. S’ha d’estar al cas dels senyals que indiquen excessos. És important abandonar els consums abans que compliquin la vida. La majoria dels problemes relacionats amb el cànnabis remeten de forma espontània al cap de poc d’abandonar-lo. Si, després d’un temps d’abstinència, els símptomes tornen a aparèixer quan se’n reprèn el consum, és el moment d’abandonar-lo definitivament. Tal vegada el cànnabis ha estat una amistat que ha acompanyat des de l’adolescència i que pot haver aportat molts bons moments, però no totes les amistats són sempre bones companyies i és el moment de posar punt i final a la relació. Per evitar aquestes situacions, és adequat que hi hagi periòdicament guarets, és a dir, deixar de consumir-ne un temps. Quaranta dies (ara que està tant de moda això de les quarantenes) és un temps idoni per eliminar la tolerància i recuperar-se de les dinàmiques indesitjables.

Però no tothom pot abandonar el consum dient “Prou, ja no en fumo més” o “M’estaré una temporada passant dels porros”. Si es veu que, tot i intentar-ho, resulta complicat, per no dir impossible, deixar de fumar, i se’n consumeix tot i haver decidit de no fer-ho, és el moment de demanar ajuda als professionals. S’entén que formular una demanda d’aquestes característiques és complicat perquè és reconèixer que no s’ha sabut controlar els consums, però és un pas importantíssim per millorar la qualitat de vida. I, sobretot, per evitar creuar la frontera que condueix a un punt de no retorn. No s’ha de tenir por. Fer aquest pas és avançar cap el propi benestar. Existeixen diferents vies per demanar ajuda, més enllà de trucar a la Línia Verda (900 900 540), on informen i orienten de manera gratuïta sobre què cal fer, és una bona opció la de parlar amb l’equip tècnic de l’associació cannàbica a la qual s’acudeix. D’entrada, aquestes persones estan formades per donar un assessorament personalitzat tant per reduir el consum com per abandonar-lo en el cas que sigui necessari. Cal remarcar que coneixen a la perfecció la realitat dels qui són usuaris del cànnabis. No jutgen els usuaris ni els presenten escenaris totalment quimèrics, sinó que els donen unes pautes de gran utilitat per millorar la situació. A més, si ho consideren oportú, fan la derivació a serveis de la xarxa sanitària que donen una resposta ajustada a la realitat dels usuaris. Si es dona el cas, la persona usuària és qui ha de de fer el primer pas. Pas a pas, però que no sigui l’últim pas.

2020-10-23T09:07:12+00:00

Comenta