La participació i connexió dels socis redueix riscos (2/2)

Els clubs socials de cànnabis van molt més enllà de ser simples punts d’accés al cànnabis; tenen inscrit en la seva genètica el potencial per convertir-se en espais comunitaris on la participació i la connexió entre els socis i sòcies contribueixin a la reducció de riscos i a promoure una cultura cannàbica responsable. En aquest text revisarem les conclusions d’una investigació liderada per la Mafalda Pardal sobre els CSC a Bèlgica, que ens ajudarà a reflexionar sobre la participació dins dels CSC. Ens interessa dilucidar com la comunitat, la transparència i l’educació són essencials per construir una cultura del cànnabis segura i ben informada, on els membres no només consumeixin sinó que també aprenguin i construeixin vincles.

Els clubs socials de cànnabis s’ubiquen en un context social marcat per múltiples desigualtats. Aquestes dinàmiques sovint es reprodueixen portes endins. Així, malgrat que els CSC són espais que promouen la tolerància i el respecte en l’àmbit cannàbic, també s’hi poden trobar actituds i discursos com, per exemple, el racisme, el classisme o l’homofòbia. A més, els estereotips de gènere hi són presents massa sovint. Tot i això, cada cop són més els CSC que presten atenció a aquests problemes i treballen per revertir-los. La implicació i corresponsabilitat entre els membres dels CSC és fonamental per reduir situacions de discriminació. A les formacions que ofereix el projecte RdRcannabis es debaten aquests episodis i es comparteixen les respostes que cada entitat ha trobat per fer-hi front, és a dir, bones pràctiques desenvolupades per la mateixa comunitat afectada.

A més dels beneficis individuals per als membres, els CSC funcionen com a microcomunitats cohesionades. El cert és que hi ha una gran heterogeneïtat de models de funcionament dins l’àmplia diversitat que conformen els centenars de CSC existents. Ara bé, en els orígens del model de CSC, ara fa dues dècades, hi trobem un model primigeni. Aquest primer model ha anat evolucionat en gran mesura a causa de la manca d’una regulació estricta. A més, això ha passat a diferents països de manera simultània. A Bèlgica, la investigadora Mafalda Pardal va estudiar aquest procés, concretament, a partir d’una mostra de 21 CSC. 

La recerca, titulada An analysis of Belgian Cannabis Social Clubs’ supply practices: A shapeshifting model? (2018), va copsar la diversitat de models de CSC belgues en nou dimensions principals. És interessant fer una síntesi dels resultats, ja que els nou factors estan relacionats, en major o menor mesura, amb la participació comunitària en els CSC i els beneficis/riscos que se’n deriven. Vegem-los. Són les següents:

1.Grau de professionalització del personal dels CSC (personal voluntari vs. professional)

En un extrem hi trobem els CSC amb personal treballant-hi fent tasques de manera voluntària i, a l’altre extrem, CSC on tot el personal està contractat, és a dir, un equip professional. Enmig dels dos pols hi ha diverses fórmules, com per exemple, remuneracions baixes per a les tasques puntuals. És interessant remarcar que en alguns dels CSC on es treballava de manera voluntària, la investigació va identificar que majoritàriament eren professionals de la salut. Sovint, aquest fet estava relacionat amb si el CSC oferia un accés al cànnabis per a persones amb problemes de salut o no.

Si actualitzéssim aquest vector al nostre context, podríem distingir el personal de CSC que ha passat per les formacions del programa RdRCannabis. No ens referim a un element menor. A principis de 2025, més de 200 persones han completat les diferents formacions al voltant del consum de cànnabis organitzades pel Departament de Salut.

2. Funció que fan els CSC (activista vs. proveïdor)

Com que Bèlgica està molt a prop d’Holanda, el model de coffeeshop (originat a finals de la dècada dels setanta) hi va tenir molta influència. Això feia que hi hagués grans diferències entre els CSC que tenien un component activista i els que replicaven un model de dispensari de cànnabis exclusivament.

3.Model de negoci (sense ànim de lucre vs. comercial)

Els CSC són entitats sense ànim de lucre per la seva forma jurídica. Tal com passa en el món de les associacions en general, també en l’àmbit dels CSC es poden donar males pràctiques en relació amb la major o menor transparència a l’hora de gestionar la comptabilitat de l’entitat.

4.Perfil públic (CSC obert vs. CSC subterrani)

La investigació va identificar diferents graus en què els CSC estaven disposats a fer front a l’escrutini públic. Per exemple, en una anàlisi anterior de les aparicions als mitjans de comunicació sobre els CSC a Bèlgica, es van observar diferències rellevants pel que fa al perfil públic dels CSC belgues. Alguns van tenir molta implicació en el debat públic i d’altres van optar per un perfil més baix o inexistent. 

Tal com pot passar al nostre context, l’aparició de CSC no registrats formalment al Registre d’entitats jurídiques podria representar una disminució de la transparència i l’obertura al diàleg amb els poders públics. 

5.La mida (petita vs. mitjana vs. gran)

El nombre de membres associats marca grans diferències en el funcionament del CSC. Alguns CSC tenien un nombre màxim de socis i, per això, funcionaven amb una llista d’espera. D’altres, acceptaven com més socis millor.

6.Diferenciació organitzativa (única unitat vs. multiunitat)

Es van identificar diferències estructurals amb relació a la forma com els CSC belgues s’adaptaven a les necessitats dels membres amb un consum medicinal. Es van trobar CSC mixtos on no es feia distinció formal entre usos recreatius i mèdics, CSC on es diferenciava l’accés mitjançant una subunitat del CSC o, directament, CSC que només admetien membres amb necessitats mèdiques.

7.Accessibilitat (CSC mixt vs. CSC mèdic)

Pel que fa a l’accessibilitat dels CSC, l’entrada a un CSC exclusivament mèdic o a una (sub)unitat mèdica d’un CSC era un dels requisits més estrictes que aplicaven els CSC mixtos, ja que normalment se’ls demanava als membres candidats que presentessin un historial mèdic o una recomanació del metge, a més de ser nacionals o residents belgues, usuaris de cànnabis actuals i tenir almenys divuit anys. En casos excepcionals, també s’admetien candidats que no complien els requisits.

8.Posició dels CSC en la cadena de subministrament (integrada verticalment vs. club de compradors) 

La distribució de cànnabis a través dels CSC belgues va experimentar diversos canvis amb el pas dels anys. Inicialment, el mètode típic consistia en les anomenades ‘fires d’intercanvi’, que eren reunions socials on els membres podien recollir el cànnabis prèviament demanat. Quan Mafalda Pardal va fer la seva recerca, va identificar que els CSC preferien distribuir individualment el cànnabis entre els seus membres (o bé al domicili, o en una ubicació preestablerta, o a les instal·lacions del CSC). Com la investigadora explica, la distribució individual dificulta el contacte social entre els membres, un aspecte que, com hem explicat a la primera part d’aquest article, és molt positiu des d’una perspectiva de reducció de riscos.

El model primigeni de CSC que hem mencionat a la introducció d’aquest text assegurava el que s’anomena la integració vertical de la cadena de subministrament, és a dir, que la distribució de cànnabis als membres registrats és organitzada pels mateixos CSC. A l’altre extrem, els clubs de compradors representen entitats on qui cultiva no està relacionat amb els membres del grup.

Hi ha una connexió entre els models d’accés al cànnabis als EUA i Canadà i el model a Europa a la dècada dels  noranta que no és gaire coneguda. A Califòrnia (San Francisco Cannabis Buyers Club, 1991) i Victoria (Victoria Cannabis Buyers Club, 1996), com a resposta a les situacions de vulnerabilitat de persones amb condicions mèdiques, com ara VIH/sida, càncer i altres malalties cròniques, van emergir els buyers clubs (clubs de compradors), que subministraven cànnabis als pacients amb base a una recepta o recomanació mèdica. Aquests clubs es van centrar únicament en l’ús mèdic del cànnabis, i no necessàriament van ser impulsats per persones consumidores ni es basaven en principis de conreu col·lectiu (com és el cas de molts CSC). El paper de la interacció social, tanmateix, era clau en els dos casos. 

9.Grau d’interacció entre membres generat pels CSC (club social vs. club solitari)

Per distingir les diferències en termes del grau de socialització entre els socis promogut pels CSC, la recerca va distingir entre un model de club realment ‘social’ i un club ‘solitari’. A partir d’informacions addicionals sobre la gamma d’activitats socials (no relacionades amb el subministrament) organitzades pels CSC es podia aprofundir més en aquesta distinció. Cal destacar que la majoria dels CSC belgues inclosos a la recerca no tenien un espai social perquè els socis i sòcies es poguessin reunir i interactuar per iniciativa pròpia. Informacions addicionals sobre l’abast d’activitats socials (no de subministrament) organitzades pels CSC podien informar més sobre la distinció entre club social vs. club solitari.

---

A la pràctica, les conclusions de la recerca informen que els CSC podien variar entre els dos extrems delimitats de cada una de les nou dimensions i també podien alinear-se amb diferents "tipus de CSC", ja que diverses dimensions podien aplicar-se alhora al funcionament de clubs concrets.

Un fet interessant que es va identificar és que la majoria dels CSC havien estat fundats per iniciativa d’un grup de persones consumidores de cànnabis com a resultat de moviments comunitaris que buscaven (auto-)organitzar l’accés al cànnabis per a ells mateixos i altres usuaris de cànnabis. Per tant, el model CSC es pot integrar dins del moviment més ampli de persones que usen drogues i les respostes de reducció de danys.

Per acabar i retornant a l’inici del text on parlàvem de la convivència i el respecte als CSC, cal dir que una de les seves riqueses és que els socis i sòcies no només interactuen amb persones amb interessos similars, sinó que en molts CSC també participen activament en el funcionament del club, des de la presa de decisions sobre la qualitat del cànnabis fins a l’organització d’activitats educatives i recreatives. Aquest model participatiu i assembleari fomenta un sentit de responsabilitat compartida, enfortint els vincles entre els membres i promovent un entorn de suport mutu. 

En moltes ocasions, els clubs ofereixen més que cànnabis: tallers, xerrades i esdeveniments culturals enriqueixen l’experiència i reforcen el paper dels CSC com a centres comunitaris. Els CSC poden ser una alternativa eficaç per reduir els perills associats al consum de cànnabis gràcies a la combinació d’educació, qualitat del producte, autoregulació del consum i creació d’un entorn social segur. L’educació i la informació haurien de ser pilars fonamentals dels CSC. A diferència del mercat no regulat, on la persona consumidora rarament té accés a detalls sobre el producte que adquireix, als CSC es fomenta el coneixement sobre el cànnabis. Els socis tenen accés a informació detallada sobre les varietats disponibles, els seus efectes psicoactius, i la forma de triar el producte més adequat segons les seves necessitats o preferències.

Tal com hem esbossat al llarg dels dos textos sobre el rol dels socis dels CSC, l’estructura participativa i centrada en les necessitats dels seus membres del model de CSC els converteix en una eina potent per reduir riscos i construir una cultura cannàbica més segura i responsable. 

Reflexionem: els CSC van més enllà del simple accés al cànnabis; són centres comunitaris on es forgen vincles, es comparteix coneixement i es pot promoure el benestar col·lectiu. Si estàs en sintonia amb les idees exposades, mai és tard per transformar el teu CSC en un indret on pots atrevir-te a co-crear, posar el teu gra de sorra per fer-lo millor, més vibrant, més teu. Uneix-te als debats, proposa activitats, fes comunitat! Entre totes podem transformar-lo en un lloc on, a més de compartir el que fumem, compartim el que som.