La ingesta de productes alimentaris amb cànnabis

Menjar. Quin plaer. Com ens agrada menjar a la majoria de nosaltres. Menjar és una necessitat bàsica per a la supervivència. Hem de menjar diversos cops al dia per mantenir-nos saludables. I com no podia ser d’altra manera la cultura cannàbica també ha fet evolucionar la gastronomia cannàbica. No en va, als estats dels Estats Units que tenen el cànnabis legalitzat hi ha una potent indústria dedicada a la comercialització de productes alimentaris que contenen els principals psicoactius del cànnabis. Us en faríeu creus de tots els productes ingeribles que contenen cànnabis que es comercialitzen.

Només cal que aneu a un cercador d’Internet i hi poseu «“allò que vulgueu” + cànnabis». Us hi apareixerà una multitud de resultats. Hi trobarem de tot. Des del pollastre amb cànnabis fins a la pizza quatre estacions cannàbica (amb quatre varietats de marihuana), passant per tot tipus de rebosteria i llaminadures (els ossets de goma són cèlebres a estats com Colorado). Tot un submón de plaers, però també de riscos.

Les vies d’administració del cànnabis són diverses. La més clàssica i popular és la fumada. Quins porros de pam es feia Bob Marley i tota la patuleia rastafari!, però també n’hi ha d’altres que a poc a poc van agafant força, com per exemple, la tòpica (aplicar una crema, ungüent o oli sobre la pell), molt popular entre aquelles persones que utilitzen el cànnabis amb finalitats terapèutiques. La vaporitzada, ja han passat molts anys des que sortí al mercat el mític Vulcano®; per això, cada vegada més, trobem gent que utilitza multitud d’estris per vaporitzar amb la finalitat d’evitar el tabac i reduir els riscos de la combustió propis de la via fumada. I també, la via oral, és a dir, menjar cànnabis. Però bé sabem que menjar-se’l, així a seques, és una mica desagradable, per no dir salvatge, tot i que, a l’imaginari col·lectiu dels vells fumetes encara és viva la imatge de menjar-se un iogurt barrejat amb haixix “palejat” recent cremat (quin mal de panxa!). La manera més recurrent per utilitzar la via oral és cuinar el cànnabis amb dolços, ja sigui pastissos, magdalenes o també amb llet i mantega perquè el cànnabis no és hidrosoluble, però sí liposoluble; això vol dir que els cannabinoides s’adhereixen molt bé als greixos de tots dos productes lactis, cosa que permet una absorció més eficaç.

La qüestió de l’eficàcia i el temps d’absorció és cabdal a l’hora de fer un consum sensat per minimitzar-ne els riscos de la via oral. No podem comparar la via fumada amb la via oral. Si ho fem en sortirem mal parats. La via fumada tarda pocs segons entre que fem la pipada al porro i en comencem a notar els efectes, uns efectes que poden durar entorn les dues hores, o fins i tot més, tot depèn de la dosi i la càrrega psicoactiva del cànnabis consumit. A més, la via fumada és molt poc eficaç. Hi ha diferents estudis científics que apunten que de tot el THC que hi ha en un porro només entre un 10 i un 30% és absorbit pel nostre cos (en certes condicions es pot arribar a un màxim del 50%). La via oral és totalment diferent. Res a veure. El temps entre que es menja el preparat cannàbic i se’n comencen a notar els efectes és d’uns trenta minuts, que s’allarguen fins a les dues hores i amb uns efectes que poden durar més de sis hores. I l’eficàcia de la via oral. Ai, com l’aprofitem per aquesta via…! Quant diríeu que s’aprofita, si amb la fumada arriba a un màxim del 50%?, què?, també un 50%?, un 70%?… Doncs arriba a més del 90%. L’estómac és més eficaç que els pulmons, per la senzilla raó que als pulmons només li deixem uns pocs segons perquè absorbeixi el THC abans d’expulsar el fum, mentre com ja us podeu imaginar, un cop tenim el bocí de pastís cannàbic a la panxa, l’estómac comença el procés d’absorció. Lent, però sense aturador, a menys, és clar, que ens provoquem el vòmit. Tot i que l’absorció és alta, la metabolització hepàtica fa que la biodisponibilitat sigui relativament més baixa, és a dir, no tots els cannabinoides ens arriben alhora al corrent sanguini. Sort n’hi ha!

Per aquests dos motius hem de ser molt curosos amb la ingesta d’aliments amb contingut cannàbic. La manca de regulació provoca que el mercat dels consumibles cannàbics sigui tota una incògnita. No sabem quina dosi conté cada una de les racions de menjar. Per això, és una pràctica bàsica per reduir el risc desestimar qualsevol producte alimentari cannàbic de què desconeixem el contingut i la dosi. Si el context, les ganes de passar-ho bé, i totes aquestes coses de la pressió de grup, ens fa decidir-nos a consumir, la prudència serà sempre la millor aliada. Primer de tot hem de preguntar-li al nostre amfitrió, o venedor, quin tipus d’herba o haixix porta el pastís (o qualsevol altre preparat). Qui ha cuinat el pastís ens pot fer una bona explicació que ens serveixi d’orientació. Però compte! Que la vida és plena de graciosos, o de fumetes amb molta tolerància. El que per a ells és una ració petita per a nosaltres pot ser una dosi alta, molt alta. No hem d’oblidar que el 50% de les 4.293 urgències hospitalàries per consum de drogues (sense comptar alcohol) que hi va haver l’any 2017 a l’Estat espanyol van ser per cànnabis, la immensa majoria d’aquest per menjar productes cannàbics. Per això, sempre hem d’ingerir un trosset i esperar almenys dues hores per saber com reaccionem. No hem de ser impacients i pensar que “això no puja” després de pocs minuts. I com que no puja, en tornem a menjar. Al cap de dues hores, podríem tenir una sorpresa molt desagradable. A poc a poc i bona lletra. I sobretot i molt important: no hem de menjar amb gana. La gana l’hem d’aplacar amb aliments sense cànnabis, si ens saciem amb productes amb cànnabis els resultats poden ser del tot incerts. Una de les conseqüències més desagradables que podem experimentar és un atac de pànic; per entendre’ns, quan la dosi és excessiva podem tenir sensacions d’ansietat extrema que ens poden fer pensar que ens morirem o que ens passaran coses terribles. L’atac de pànic és una de les situacions més desagradables que pot viure una persona que consumeix cànnabis. Evitar-lo està a les nostres mans.

En espera d’un mercat regulat que ofereixi productes alimentaris cannàbics amb totes les garanties sanitàries, l’opció de cuinar-nos els nostres gurmets cannàbics serà l’opció més segura i factible. En això, també aplica-hi la prudència. Hem de saber exactament quina concentració de THC porta cada gram d’herba que cuinem. És difícil saber-ho de ciència certa sense passar pel laboratori, tot i que, hi ha serveis d’anàlisi que si no són gratuïts, quasi. Si no tenim cap garantia de cap laboratori, almenys hem de saber de quina varietat de cànnabis es tracta i així podrem fer-ne una estimació. Els bancs de llavors acostumen a oferir el percentatge de THC que portarà la marihuana. Aquesta informació ens serà de vàlua per cuinar. Hem de tenir present que hem de posar tants grams de THC per cada ració. I si no n’estem segurs, millor, un altre cop, aplicar-hi la prudència. Val més ens quedem curts que passar-nos. Bé, podeu fer el que vulgueu però com més temeritat més possibilitat de tenir un mal viatge cannàbic.

Bon profit!

2020-07-06T14:27:46+00:00

Comenta